Travis Walton, una abducció històrica i encara totalment inqüestionable

Travis Walton, el 5 de novembre de 1975 prop de Snowflake, Arizona, va ser el protagonista del que possiblement sigui el cas d’abducció més famós i inqüestionable de la història, degut a la multitud de testimonis i proves, que encara a dia d’avui ningú ha pogut rebatre. Aquest noi de 18 anys treballava amb un equip de llenyataires al Parc Nacional de Sitgreaves, format per sis membres: Mike Rogers, Ken Peterson, John Goulette, Steve Pierce, Allen Dallis i Dwayne Smith, els quals es traslladaven en camioneta de retorn a casa, quan de sobte van veure una intensa llum prop d’on es trobaven. En un principi van interpretar que es tractava d’un incendi, però en acostar-se més a la llum van poder comprovar que el que realment tenien davant era una nau en forma de plat volador que surava sobre el terra, concretament a uns 30 metres d’alçada i emetia un estrany so agut.

Travis Walton va sortir de la camioneta disparat per acostar-s’hi, i examinar-la de més a prop, però l’objecte no va marxar, i va començar a moure’s i a emetre multitud de sons que van terroritzar al jove. Quan l’objecte es va situar sobre d’ell, un raig de llum el va colpejar contra el terra, deixant-lo aparentment inconscient (posteriorment Walton va explicar que va experimentar un xoc elèctric). Els altres 6 homes en veure-ho van fugir a corre-cuita en la seva camioneta, tot i que als pocs minuts van decidir tornar, i no van trobar el cos de Travis Walton.

Tot i que els llenyataires van informar immediatament de l’incident a la policia de Snowflake, i van relatar el fet tal com havia succeït, la versió dels fets no va aconseguir ser prou convincent. La desaparició de Travis va ser considerada com un fet policial, més que un fenomen de naturalesa inexplicable. Les principals hipòtesis apuntaven a un homicidi per part d’un dels llenyataires, el qual presentava antecedents penals. La policia va buscar a Travis intensament durant 3 dies fent servir una unitat de cerca formada per multitud de gossos rastrejadors i helicòpters, però tot va ser en va perquè van ser totalment incapaços de trobar ni tant sols una sola pista.

Els cinc dies posteriors a la desaparició de Travis Walton, van ser un veritable infern per al grup de llenyataires

Acusats d’homicidi, jutjats legalment i socialment per tota la nació, i amb la ferma certesa que l’abducció era un frau per amagar un crim, van ser sotmesos al detector de mentides a l’oficina de seguretat pública de l’estat d’Arizona. L’examinador del polígraf altament qualificat, membre de l’Associació de Polígrafs de l’Estat d’Arizona, Cy Gilson, va escriure en el seu informe que havien dit la veritat i va comentar: «L’únic que els puc dir és que han passat la prova». Inclús el xèrif Marlin Gillespie, el qual no els creia en un principi, els va interrogar per separat en habitacions aïllades i no va trobar contradiccions en les seves versions, i en virtut de la solidesa dels testimonis va canviar definitivament d’opinió. En un diari nord-americà va esclarir: “Estic segur que van veure un OVNI“. Al cinquè dia de la desaparició, la família de Travis, va rebre una trucada telefònica, des d’un telèfon públic. L’interlocutor era Travis Walton, el qual es trobava a l’oest de Heber, Arizona, en un estat físic i psicològic molt deteriorat. L’endemà la policia i tota l’opinió pública van haver de retractar-se sobre el que havia passat.

Però que va passar realment dins de la nau? Segons el relat de Travis Walton després d’haver estat colpejat contra el terra amb una descàrrega elèctrica, va despertar en una especie de cambra semblant a un hospital, tota revestida de metall. Estava estès sobre una taula, d’esquena i va anar recuperant la consciència lentament sentint molt de dolor al cap i a la zona del pit. Era observat per estranyes criatures amb caps calbs de no més d’un metre i mig. Travis descriu a aquestes criatures d’aparença molt blanca, sense cabell, sense pestanyes ni celles i amb caps i ulls molt grans, amb nassos, boques i orelles petites, al més pur estil Roswell. Es va posar histèric, els va colpejar, allunyant-se d’ells, i poder baixar de la taula, però van començar a anar cap a ell, pel que va agafar un objecte per a defensar-se. Els éssers, van desistir i van abandonar la sala. Com que Travis tenia por que tornessin, va sortir d’allà i va entrar en una altra sala on hi havia una mena de projecció gegant, com un mapa d’estrelles i davant una cadira. Mentre intentava trobar una sortida, un home d’aparença humana més alt que ell, més gran, més musculós, amb cabell castany ros i ulls color avellana i amb un casc va entrar a la sala. Travis va intentar parlar amb ell però no ho va poder aconseguir, seguidament aquest el va acompanyar a una gran sala o construcció, o probablement una nau més gran, on hi havien altres humans amb el mateix aspecte que el seu acompanyant, li van posar una màscara de plàstic sobre la cara i el van deixar inconscient. La següent cosa que recorda és que estava estès enmig de l’autopista veient al plat volador enlairar-se cel amunt ràpidament.

Només era capaç de recordar unes poques hores del temps que va desaparèixer i es va sorprendre molt quan li van dir que havien transcorregut 5 dies

Walton diu que el que més el va impactar van ser “aquells ulls” que, en mirar-los, semblaven veure a través d’ell. Travis també va ser sotmès al polígraf, passant la prova, el que va confirmar la seva història. Edward Gelb, president de la societat americana del polígraf, va ser entrevistat per obtenir una opinió experta sobre la conclusió que es pot treure de la prova poligràfica en el cas de Travis Walton, dient el següent: “Certs departaments de policia i corporacions d’arreu del món utilitzen polígrafs per distingir entre la veritat i l’engany. El 94% d’exactitud del polígraf ha estat ben documentat, no només en situacions de la vida real com hem discutit aquí, sinó també en estudis de laboratori i universitats que s’han realitzat arreu del món. Pel que la veracitat dels testimonis és totalment certa”.