Per fi s’estrena a les nostres pantalles “Parasite” (“Paràsits”, 2019) de Bong Joon-ho

Com les lletres negres que apareixen a poc a poc dins una finestra del primer fantàstic pla, fines, elegants, recargolant-se subtilment a ritme de música relaxant, el relat avança cap als millors moments cinematogràfics de l’any. Així, pas a pas, la trama es teixeix intel·ligentment com una teranyina, com un cau d’insectes sota terra (com aquell pla d’escales i cables i cases amuntegades que descendeix cap al nivell més baix de la societat), com els graons d’una escala social que es dirigeix cap a una història de múltiples capes. Una metàfora de la vida, que a poc a poc et corromp mentre destrueix tot el que anheles.

 

 

Amb una panoràmica exquisida i una fotografia hipnòtica (hi ha plans d’exteriors de capes, llums i colors que semblen talment trets d’un film de dibuixos animats oriental, tot fet a mida perquè la retina es quedi esbalaïda), un guió abismal, una direcció ferma i unes actuacions impecables, el reconegut director sud-coreà crea una obra sublim.

 

“Parasite assolí la Palma d’Or, per unanimitat, en el passat Festival Internacional de Cinema de Canes”

 

Amb els seus últims treballs Joon-ho ha creat una sèrie de seguidors fidels, sobretot amb l’original Snowpiercer, la multipremiada Mother, o la seva aproximació a les criatures gegants amb The Host. Però ja en el 2003 destacà per la fantàstica Memories of Murder, un retrat d’investigació realista del món dels assassins en sèrie, en el que era la primera de les quatre col·laboracions amb un dels seus actors predilectes i un dels més reputats del país, que aquí repeteix. A Parasite, el director Joon-ho, del previsible en crea sorpresa, de la calma admiració, suspens i estupefacció (vegis l’homenatge a Hitchcock en gran part del relat, així com en un llibre amb el rostre del director britànic disposat de manera subtil en una llibreria). Els paràsits ens aporten hilaritat, quotidianitat, drama, sensualitat, terror i estupor per parts iguals. Perquè rius, t’excites, t’espantes i et sorprens durant tota la narració. El ritme és perfecte i lluny d’histrionismes l’interès no decau ni un sol instant.

 

 

La naturalitat de les actuacions i els personatges tan ben treballats pot sorprendre, i molt, als que no estan avesats al cinema oriental. Aquí res està exagerat i cada personatge aporta una visió perfecta de la capa social a la qual pertany.

Parasite és una lluita de classes, una crítica subtil a la societat actual, on els pobres farien el que fos per trobar-se en la situació dels rics, i on els rics, desconeixent molt del que passa als suburbis més baixos, viuen en els seus móns ideals on el diner ho pot comprar tot, fins i tot el que no esperes. Tot i això, cap d’ells no està mancat de les pors ni les preocupacions del futur, ja siguin els diners, la recerca de l’estabilitat o la mateixa felicitat.

 

 

La construcció de l’entrellat, en clau d’humor, no deixa de ser perfecte. Els girs i les sorpreses estan garantits i de ben segur que un clímax esbojarrat no deixa indiferent a ningú.

Valoració ★★★★★

—————-
Carles Vilar