Recordem “Black Sails”, la sèrie preqüela de “L’illa del tresor” de Michael Bay

 

En l’auge de les sèries americanes actuals, potser faltava un gènere (o millor dit, subgènere): el de “pirates”. Després de tractar-ne diferents com el “western” (Deadwood, Hell on wheels), el “pèplum” (Rome, Spartacus), el negre/de “màfies” (The Sopranos, Boardwalk empire)… La cadena americana Starz ens va portar el 2014 una sèrie de pirates, i a més, de pirates “seriosos”: res a veure amb Johnny Deep i els seus Pirates del Carib. En l’oceà actual de sèries, aquesta producció de Michael Bay va passar força desapercebuda, propiciant la seva cancel·lació fulminant el passat 2017, en la seva quarta temporada.

La sèrie ens situa al Carib, concretament a l’illa de Nova Providència (“Nassau”, com l’anomenen els seus habitants) al voltant de 1715. Els protagonistes no són altres que part de la tripulació del Walrus Savannah, les creacions literàries que va fer R.L. Stevenson per L’illa del tresor (1883): el capità Flint, John Silver, Billy Bones, entre d’altres. Però no només estem davant d’una preqüela de L’illa del Tresor, aquests personatges ficticis es mouen entre personatges reals com Charles Vane, Jack Rackham, Barbanegra, Anne Bonny, James Hornigold… Mites tots ells, que s’emmarquen dins la predilecció americana cap a la figura del “outlaw” (el fora de llei). La sèrie doncs, ens presenta el moment crític de la pirateria, en què l’Imperi Britànic estreny el cercle després d’utilitzar-la per saquejar el vast imperi espanyol en els segles XVI i XVII. El refugi pirata per excel·lència és, doncs, aquesta illa: Nova Providència, governada per un mercader corrupte: Richard Guthrie (Sean Cameron Michael), que subsisteix i legisla gràcies a un percentatge dels botins dels vaixells pirates que utilitzen el seu port per comerciar o avituallar-se.

 

 

Després d’una primera temporada narrativament erràtica i lenta, plena de sexe, violència i “d’alta política” (sí, els pirates practicaven polítiques i corrupteles molt complexes, segons la sèrie), a partir de la tercera temporada el fan de l’obra mestra de Stevenson entén que els guionistes ens proposen un joc: que hagués passat si aquest hàbil i ressentit capità Flint hagués existit? Doncs que, ras i curt, la història de la pirateria al Carib hagués agafat un altre camí (segurament amb el mateix destí). Flint (interpretat per Toby Stevens) no és a Black Sails el pirata alcohòlic que mor de cirrosis hepàtica pocs anys abans dels fets de “L’illa del tresor”. El personatge no és a Black Sails tan cafre, té una història rera seu molt complexa, plena de política, traïcions i passions. Un home abocat a la pirateria per unes circumstàncies concretes, amb una obsessió per construir una nació d’homes lliures a Nassau, al marge dels grans imperis que es disputen el carib. Per tant, Flint, i a mesura que avanci la sèrie, també John Silver (Luke Arnold), seran el detonant d’una història alternativa, ja que la canviaran lleugerament, i també relligaran o reescriuran els destins dels diferents pirates cèlebres hi apareixen, que en la història real van acabar morts o executats a diferents punts de la geografia caribenya. S’intueix però, que aquesta empresa “nacionalista”, no acabarà bé, en vista del trist final de Flint, morint d’alcoholisme, com es narra a “L’illa del tresor”.

Interessant idea narrativa, doncs, aquest ús de personatges de ficció, que més que ser arrossegats per la història, intenten construir-ne una de nova. Black Sails sorprèn, a més, en el sentit que es torna, a mesura que avança la sèrie, en una reflexió sobre la construcció d’una independència com a acte revolucionari en si mateix o de com uns desheretats es revolten contra les grans nacions opressives que els envolten, per intentar construir una pàtria que els pertanyi i els permeti viure en llibertat. Irònicament, sembla talment l’altra cara de la moneda de la sèrie de culte de la HBO, “John Adams” (2008), que ens parla d’una independència burgesa: la creació dels EUA el 1770.

 

 

Ara bé, la sèrie pateix, com gairebé totes, d’un excés de duració, subtrames i diàlegs feixucs, utilitzats en el més pur estil serial per allargar a deu capítols per temporada quelcom que es podria solucionar amb cinc. A escala d’art, fotografia, producció, és impecable, com sempre en aquest tipus de produccions americanes, on no s’escatima en res o gairebé res (està rodat a Sud-àfrica i no al Carib). La cronologia en relació amb l’obra de Stevenson és potser, forçada, els guionistes s’ho fan venir bé per recrear el convuls moment històric del Carib de principis del XVIII. Stevenson no li posà data, però algunes pistes de fets històrics en la novel·la, la situen entre 1750 – 1758, de manera que Long John o Billy Bones serien pirates gairebé octogenaris, quelcom francament difícil al segle XVIII, en una vida d’excessos, pillatge i fugida. Però això ja és el “filar prim” d’un fan absolut de l’obra de Stevenson…

Recomanable com a passatemps. Cal, però, fer omissió del capítol que tanca la sèrie: es tracta d’una barrabassada, pensada a correcuita, a causa de la cancel·lació (segurament sobtada) de la sèrie en la seva quarta temporada. El millor és, sens dubte, l’evolució lenta (i inacabada, malauradament) de Flint i John Silver, cap aquells pirates sanguinaris que van enterrar el tresor sense cap ideal, només guiats pel seu egoisme.

—————
Marcel Buisan
https://marcelbuisan.wixsite.com/cine/blog