Cinquena temporada de Black Mirror, el pas en fals de la franquícia

 

Ha arribat el declivi final de la sèrie Black Mirror? La nostra resposta després de veure els 3 últims episodis que conformen la seva cinquena temporada, és un rotund sí. I cal fer especial menció que ha estat de la pitjor forma, perdent la seva capacitat d’innovació i innegociable identitat, que convertien aquesta sèrie de Netflix en quelcom especial, i que ara cerca nous mercats en la vulgaritat.

Charlie Brooker i Anabelle Jones, creadors de Black Mirror, no només s’han bloquejat en l’apartat creatiu, sinó que en la seva intenció d’estandarditzar i vulgaritzar el seu producte per arribar al gran públic i baixar la franja d’edat i exigència dels seus seguidors, han sobrepassat la línia vermella pel que fa a la contractació de cares conegudes. Miley Cyrus, en la seva autoparòdica interpretació que en cap moment connecta amb l’espectador habitual de la sèrie, personalitza aquest excés d’ambició desfermada dels productors, que ha suposat un greu pas en fals.

 

 

A més en aquesta cinquena temporada no s’introdueix absolutament cap nou element dins de l’univers tecnològic innovador i futurista de Black Mirror, havent de recórrer en tot moment a recursos ja usats en anteriors temporades, convertint-se així en l’ombra del que va ser.

Dels 3 episodis d’aquesta breu i desafortunada cinquena temporada de Black Mirror, si n’haguérem de salvar un, seria el primer, pel seu homenatge a la saga Street Fighter i pel complex dilema amorós que proposa entre els personatges principals de la trama. Tot i que la manera de presentar la història en alguns moments rasca el ridícul, i denota una falta del control de ritme preocupant, no és un dels pitjors episodis de la franquícia.