“L’irlandès” l’obra magnificent de Martin Scorsese, un cineasta complet

 

L’última pel·lícula de Martin Scorsese és un film de personatges, de relacions humanes, entre Jack Sheeran (un De Niro majestuós) l’irlandès del títol, el seu mentor i protector Russell Bufalino (recuperat per aquesta ocasió un entranyable Joe Pesci), i la relació amb l’influent Jimmy Hoffa (un Pacino en la seva línia amb un paper que li escau d’allò més bé). Tot, embolcallat amb una fantàstica recreació de les èpoques per on transcórrer la història, aportant apunts dels sindicats americans, la relació amb Cuba, la família Kennedy, les màfies o la política interior, sense deixar d’esmentar el fantàstic maquillatge (i els efectes digitals de l’omnipresent ILM; quasi imperceptibles però remarcables per fer creïble el relat) i com tot el conjunt ens atrapa amb atoniment.

 

 

Mals carrers, Un dels nostres, Casino, Infiltrats, Boardwalk Empire… Sí. Scorsese fa temps que es mou entre famílies, negocis bruts i altes esferes. Però sap el que es fa, amant de les trames novaiorqueses i italianes. Alguns el podrien titllar de repetitiu. Però, si aquest és el seu propòsit, i a sobre ens regala una altra obra cabdal, quin és l’impediment per no considerar-la un film perfecte?

El guió d’Steven Zaillian (reconegut pel seu treball a La llista de Schindler d’Spielberg) és una altra classe magistral de diàlegs i construcció narrativa (guió basat en la novel·la de Charles Brandt He sentit que pintes cases, en referència a la sang que deixaven els encarregats de prémer els gallets). La veu en off de De Niro i les converses dels personatges són sublims, acompanyades d’una selecció musical fabulosa. Tres hores i mitja sense descans. El film es pren els seus moments per explicar l’evolució de la història però tot d’una manera tan fluida que pot deixar bocabadat als més escèptics. Tota la història flueix com poques vegades succeeix a un film de tanta durada. Si en teniu l’oportunitat, gaudiu-la en una sala de cinema, perquè l’experiència és irrepetible. No us voldreu perdre ni un sol instant del qual surt a la pantalla, amb uns actors sensacionals que atrapen a cada escena.

 

 

I tot gràcies a Netflix (on el film ja es pot gaudir simultàniament), plataforma digital igualment criticada però que fou l’única productora que va apostar per un film d’Scorsese amb De Niro, Al Pacino i companyia (un llistat enorme d’actors i actrius que han passat per la màfia televisiva i cinematogràfica, cares conegudes que et fan sentir com a part de la família). Fa quinze anys seria impensable no estrenar a una sala de cinema un film d’aquestes característiques. Hi ha tants moments memorables que és impossible destacar-ne un de sol.

 

 

La seva bona recepció prèvia a l’estrena a Netflix, amb crítiques que auguraven un dels millors treballs del director, molts cinemes del món han decidit aportar el seu granet de sorra al setè art i projectar un cinema fet amb fermesa, convicció i perfecció. Cinema en estat pur.

Valoració ★★★★★

—————-
Carles Vilar
https://www.facebook.com/carlesvilaroficial/