Clàssic del mes, vol. 16: “Streets of Rage 2”

 

Una de les obres més rellevants d’una de les companyies més importants de la història. Streets of Rage 2 és un autèntic mite dels videojocs i el punt culminant dels “jo contra el barri”.

El primer Streets of Rage arribava a Mega Drive l’any 1991, en l’època de plenitud del gènere beat‘em up. Així, en un breu marge de temps, havien aparegut pels salons recreatius futurs clàssics com Renegade (1986), Double Dragon (1987) o Final Fight (1989).

 

 

La nova franquícia de Sega ajudà a traslladar aquell boom fins a les consoles domèstiques. Així, tant l’original com la seqüela, Streets of Rage 2, publicada gairebé any i mig més tard, eren grans representants de la fórmula ja coneguda d’avanç lateral i combats contra onades d’enemics.

Streets of Rage 2, tanmateix, anava un pas més enllà en termes de diversió. Amb quatre personatges de jugabilitats diferents i una varietat en les característiques de cadascun que assegurava que tot usuari hi trobara el seu estil, el joc cooperatiu resultava tot un espectacle. El ventall de moviments i atacs especials era prou ampli per a resoldre-hi cada enfrontament i premiava aquells jugadors que experimentaren amb ell.

 

Tenint en compte totes les bondats d’aquest clàssic, la més influent pot ser la qualitat de la seva banda sonora. I és que entre el so dels colps de puny i els crits dels enemics, emergien unes pistes musicals que han quedat gravades en la memòria col·lectiva. Les composicions de Yuzo Koshiro per a Streets of Rage 2 arriscaven amb influències de techno o house i obriren un nou camí per a l’electrònica en el camp dels videojocs.

Podeu retre homenatge a Streets of Rage 2 amb una nova partida a pràcticament qualsevol sistema modern, des de PlayStation 2 a Nintendo Switch, gràcies als diversos recopilatoris de clàssics Sega. A més a més, també podeu trobar-lo entre el catàleg preinstal·lat de Mega Drive Mini.

 

——————–
David Pedrós