[Crítica] “The Witcher”, l’adaptació de Netflix del llibre d’Andrzej Sapkowski

 

Per a alguns, aquesta és la nova Joc de Trons, tant pel que fa a l’adaptació dels llibres com pel que fa a la qualitat. Per als altres, la sèrie no és res més que una mescla de personatges i microhistòries que no porta a cap lloc. Qui té la raó? Doncs tots en tenen part, vaja. Com sempre.

No és forassenyat dir que qui n’opina a favor ha llegit els llibres, mentre que qui n’opina en contra no ho ha fet. I és que la sèrie, per a qui coneix els girs interns de l’argument, representa força bé la història original, la dels llibres d’Andrzej Sapkowski. És força fidel amb la majoria de personatges, i és capaç de destil·lar durant bona part l’essència del que el polonès va escriure: un món màgic i meravellós però a la vegada vell i corromput, i el vestigi d’una època passada que transita aquell espai i aquell temps, sotmès contra voluntat als designis del destí: Geralt de Rivia.

Tanmateix, qui no ha llegit els llibres pot no entendre, tot d’un plegat, el trencaclosques mental que signifiquen les línies temporals (ja en parlarem, d’això), ni les implicacions dels desitjos dels personatges. Travessar la capa fangosa que genera la falta d’informació a l’inici de la sèrie pot costar molt, i no és d’estranyar que hi hagi hagut tantes crítiques negatives. Però el conjunt de la sèrie justifica l’allau de bones. Per a bé o per a mal, he llegit els llibres. Ho vaig fer fa anys, però. I aquesta ressenya està condicionada, inevitablement, per aquest fet.

No parlaré, d’altra banda, de les interpretacions o els efectes especials, entre d’altres. No sóc cap expert en aquestes coses, i he preferit centrar-me en allò que considero més destacable de la sèrie: l’espai i el temps, i els personatges.

 

Espai i temps

L’espai de The Witcher és molt vague si mai no has vist el mapa que acompanya els llibres, i, com és normal, la majoria d’espectadors no són tan apassionats com per agafar-ne un i fer el seguiment de cada personatge. Això genera un primer obstacle per copsar el que ocorre a la sèrie. Amb tot, no és pas gens diferent, però, del que trobem a la resta de sèries fantàstiques i de ciència-ficció, com és el cas de The Mandalorian, sols que a una escala galàctica.

Però és un espai força fidedigne. Està ben trobat. L’espectador no té la sensació que hi ha decorats ficticis i imposats. Al contrari: genera una sensació d’immersió tan genial o més que els personatges que el transiten. I això és un punt a favor: qualsevol transeünt habitual de les sèries i pel·lícules de fantasia ho sap veure i reconèixer, i aquells que no en són tan seguidors també es veuen atrapats pel seu encanteri.

En canvi, pel que fa al temps… tot es torna molt més eteri i indistingible. Deixeu que m’expliqui: A la immensa majoria de sèries, a l’inici se’ns presenta un seguit de personatges i uns fets que, a mesura que avança l’argument, arriben a una conclusió donada, com és lògic, al final de la sèrie. Tot segueix un ordre cronològic clar, directe i senzill: lineal.

A The Witcher això no passa: el primer capítol, que és l’inici temporal de la història de Ciri, no ho és per a Geralt i Yennefer, les històries dels quals comencen anys, dècades i segles abans que tingui lloc la conquesta de Cintra! I això pot ser un trencaclosques mental excessiu per a alguns espectadors.

 

 

Com acabo de dir, ens trobem tres personatges principals (de qui parlarem més endavant), cadascú amb la seva línia temporal, i no és fins que avança la temporada que no entenem quin espai ocupa la història de cada personatge en concret, ni quina relació guarden entre ells. Dit en poques paraules: és un Caos (sí, amb majúscula).

És cert que hi ha indicis, inferències temporals que indiquen d’alguna manera aquest embolic (els comentaris sobre els moviments polítics i militars de Nilfgaard a les històries de Geralt i Yennefer en són un exemple), però no tots els espectadors paren l’atenció deguda a aquests detalls. Quan estàs mirant la sèrie al metro i escoltes el nom de la propera parada, desconnectes, per poc que sigui, de la sèrie; i The Witcher requereix un grau de concentració molt elevat per part de l’aficionat novell.

Amb tot, una vegada que l’espectador ha arribat a l’episodi final, tot encaixa: les tres línies temporals conviuen en el mateix present. I de quina manera! No és meravellós? Aquest joc temporal és tota una metàfora del que ens espera (el lector de Sapkowski entendrà).

 

Personatges

Geralt de Rivia (Henry Cavill) és el protagonista de la sèrie; al cap i a la fi, ell és The Witcher. Encara que ho pot semblar, no sols és el típic badass que treballa protegint els vilatans dels monstres més espantosos; el component cínic i irònic tant pel que fa a tot allò que el rodeja com respecte a ell mateix el fan únic. És un ésser pràctic: de jove va ser modificat per poder ser bruixot, i ara es dedica a fer la seva feina, cobrar, i buscar un nou encàrrec (i, mentrestant, té una vida sexual força activa). També és insensible, una conseqüència de les mutacions que va sofrir per poder ser el que és (o això diuen).

Tanmateix, el destí li ha reservat un lloc especial. Així li ho diu Renfri a la fi del primer capítol. No obstant això, Geralt, tossut com ell sol, s’entesta a negar-se a aquesta força major: per a ell tot això no és pas veritat, i les proves que se li mostren al llarg de la sèrie li importen més aviat poc. Malauradament per a ell, cada acte i cada decisió l’apropen més i més al seu fat: Cirilla. Ciri (Freya Allan) és un dels altres protagonistes de la història. Néta de la Reina de Cintra, veu com la seva ciutat cau, derrotada, a les mans de l’Imperi de Nilfgaard. Abans de fugir, la seva àvia li diu que ha de trobar el bruixot Geralt de Rivia. Aleshores emprèn un viatge marcat per la guerra, l’engany i la traïció.

 

 

Des del primer capítol és perseguida per un cavaller negre, i sols amb la descoberta dels seus poders màgics aconsegueix evitar la captura a l’inici de la seva fugida. Després transita per poblats i campaments, i veu de primera mà la realitat del que havia estat el seu regne, la gent que l’habitava. També li falta poc per ser víctima d’una violació duta a terme pels qui havien estat els seus amics a la capital. Dit en poques paraules, el seu és un viatge prou miseriós, tret (potser) de la seva estada al bosc de Brokilon.

Amb Ciri veiem el creixement a marxes forçades d’una criatura benestant, una princesa) que s’enfronta, de sobte, a la realitat del món on viu. Amb els encontres que té durant la seva fugida, comença a desenvolupar un pensament propi, crític fins i tot. Però la força d’un quelcom més gran tira d’ella i li impedeix quedar-se molt de temps al mateix lloc: per a començar, perquè el genet negre la persegueix incansablement; tot i això, el fil que estira amb més força d’ella és un altre: el destí de trobar-se amb Geralt.

Finalment, hi ha una tercera protagonista: Yennefer (Anya Chalotra). La seva és probablement la història més colpidora de les tres: ella és, al cap i a la fi, qui encara el dilema més humà: sacrificar una part d’ella mateixa a canvi de poder. A l’inici ens la trobem deformada, amb una gepa excessiva i una mandíbula molt trastocada (massa, potser, o no del tot aconseguida en tot cas), tot fruit de la seva sang mestissa, amb part d’humà i part d’elf. No obstant això, les seves aptituds màgiques la porten a la Torre de l’Oroneta (Golondrina a la traducció castellana. Quan tindrem una edició en
català de Geralt?!), on aprèn a controlar els seus poders i, a més, se sotmet a un tractament estètic màgic dolorós fins a l’extrem per deixar enrere les seves imperfeccions i ser bella.

Com ja hem deixat caure abans, hi ha un preu per poder passar aquesta operació: ha de sacrificar el seu aparell reproductor, és a dir, no podrà tindre fills. Amb l’ambició de poder com a objectiu principal, al principi no li sembla un preu tan elevat. Però a mesura que avança la seva història, a mesura que viu… Ho lamenta. No el simple fet de no poder tindre descendència, no: lamenta el fet de no poder escollir! Una part del seu dret a decidir, de la seva llibertat, li va ser arravatada en aquella operació, i li fot. És així. La idea dels guionistes d’escollir per a Yennefer històries en les quals interacciona amb nounats i infants és molt encertada, perquè realça aquesta angoixa interna, la mostra tal com és.

Conclusions

Com he dit a l’inici de la ressenya, he llegit els llibres, i estava condicionat a l’hora de veure la sèrie. M’ha agradat. He vist coses que m’han encantat, d’altres que no tant, però la valoració final és ben bona. A tall de resum, sols em queda fer un recopilatori del qual he dit abans: hi ha un problema existent amb el temps, i hi ha uns personatges molt ben fets. Si no prestes l’atenció deguda a
la sèrie, probablement no hi connectaràs del tot i, o bé l’abandonaràs, o bé lluitaràs per acabar-la. Això és com tot.

En el cas, però, que decideixis acabar-la, et puc garantir una cosa: t’ho passaràs bé. És una bona sèrie, està ben pensada i té una història meravellosa i molt ben construïda al seu darrere. No dic que sigui fàcil, però, una vegada hagis salvat la dificultat cronològica, et submergiràs de ple dins aquell món sense poder evitar-ho. I ho gaudiràs. Veuràs l’escena final i t’emocionaràs, tant si has llegit els llibres d’Andrzej Sapkowski com si no.

I et moriràs per saber com continua tot a la segona temporada. Esperem veure-ho.

 

 

——————
Carles Tortosa