“Twin Peaks”, tot un món per redescobrir

 

L’última i gratificant aproximació al món de Twin Peaks és una experiència única, però no tan sols s’experimenta una única sensació. Ja li heu donat una oportunitat? Ja en coneixeu el desenllaç de tot aquell món surrealista creat ara ja fa 29 anys?

Pels que encara no l’heu experimentat, l’última sèrie de capítols, estrenada el 2017, és colossal. Moltes vegades sembla impossible trobar un significat, una explicació coherent del que veiem. Però alhora tot té un sentit, com si veiessis la vida normal del seu director mentre il·lumina les teves retines en forma d’història envoltant i màgica, i després et fan pampallugues com en un estat de trànsit constant. Llavors és quan et preguntes si aquí és on vivim, o si hauríem de fer-ho en un altre lloc. Les imatges van passant davant teu com quadres tenebrosos, inexplorables, incomprensibles, però quelcom dins teu es va lligant com un puzle de centenars de sensacions i vivències. Un cop retingudes, totes les imatges agafen sentit, entre pensaments abstractes, foscos i estranys. Però així és Lynch.

 

 

La tercera temporada és Lynch en estat pur, evolucionat, perfecte, colpidor i surrealista dins un mateix món realista. És un Lynch madur fins a la medul·la. De vegades no s’ha de buscar un sentit quan aparenta no existir, perquè tot està allà, encara que un no sigui capaç de veure-ho. Si es tanca els ulls, potser s’entén tot. O gairebé tot. Perquè Lynch està un pas per davant de la majoria de mortals. És un ser evolucionat, que veu més enllà, que el guia l’inconscient, el subconscient, el conscient, i totes les consciències possibles i no possibles dins un sol camí de llum i foscor.

Quan contemples l’obra de Lynch se t’acudeixen desenes de paraules per definir-la, i en aquests últims divuit capítols no és diferent. Hi ha de tot, sense excepcions. No és una sèrie. És una experiència dins de múltiples sensacions. Tècnicament és impecable, i si un nom o una sensació no existeix, és igual, ell ho crea.

 

 

Aquesta última etapa de Twin Peaks és interdimensional, suggeridora, fantàstica, abstracta, simbòlica, imaginativa, poètica, diferent, valenta, hilarant, dramàtica, fosca, colpidora, pertorbadora, somiadora, surrealista, sorollosa, incomprensible, muda, interpretativa, sensorial, extrasensorial, diabòlica, lluminosa, alegre, enigmàtica, musical, realista, fantasmagòrica, metafòrica, angoixant, divertida, carismàtica, transgressora, nostàlgica, interplanetària, interestel·lar, pausada, repugnant, violenta, sensual, romàntica, rodona.

 

“I tanmateix, Twin Peaks no és una sèrie per tothom. L’impacient ha de tenir paciència.”

 

Després d’una llunyana, repetitiva i poc convincent segona temporada (la primera ja tenim clar que és un clàssic de la televisió?), Lynch engloba la nova visita al seu món particular dins del conjunt de la seva obra més polida. En alguna de les sessions, la desconnexió (o connexió) amb el més enllà és absoluta. Hi ha molts encerts en aquesta temporada: totes i cada una de les actuacions, de segons o llargs minuts, personatges grans i petits (i n’hi ha moltes, però direm que l’actuació de Kyle MacLachlan és d’un altre món); la selecció musical en directe que ens regala gairebé a cada capítol: la grandiositat de la història; la particular visió dels somnis i la realitat; el pols narratiu i la fermesa amb què juga amb nosaltres.

Et deixa preguntes però dóna respostes i la conjunció amb la història prèvia es fa patent. No espereu la mateixa posada en escena de les anteriors temporades però sí vells personatges i grans conclusions. Aquí va més enllà. És com si el Sr. Lynch ens digués: “Volíeu més Twin Peaks? Doncs us en donaré una mica més”.

 

 

I el més curiós, és que el final et deixa paralitzat. Un pessigolleig enorme t’entra per tot el cos i et glaça. Et ve un calfred per fora i una enorme escalfor per dintre. No et pots moure, et quedes absort mirant la pantalla, colpit fins al llindar del màxim colpiment possible. I tot el que has vist crea un significat al teu subconscient: et crea una nova personalitat dintre teu i et fa evolucionar com a espectador de serials televisius i com a ésser que habita en les tenebres. Una experiència única.

“A través de l’obscuritat del passat futur, el mag anhela veure, una oportunitat entre dos mons. Foc, camina amb mi.”

 

Valoració ★★★★★

————–
Carles Vilar