Crítica 2 “Joker”: De l’art, l’evolució d’un personatge i el futur d’una obra cabdal

 

Potser ja ho heu llegit més d’una vegada però ho tornem a recalcar: Joker és una obra mestra. Possiblement, avui dia, i gràcies a un boca-orella creixent i a un bon màrqueting al darrere, el film de Todd Phillips ja gairebé es pot considerar un clàssic modern. Perquè ho té tot. Però, com explicar-ho tot sense fer spoilers i no fer-nos pesats?

Des de l’evolució del personatge, marcat pels records amagats i una societat infame de persones cada dia més corrompudes (recordem que és una Gotham fictícia, amb els trets dels suburbis de Newark, EUA). És un thriller psicològic en estat pur. Poques vegades s’ha tractat tan acuradament la psicologia d’un personatge. I que aquest sigui un malvat de còmic li dóna aquell toc personal i artístic que molts esperàvem des de fa temps a un film de “superherois”, lluny de bengala i pirotècnia. Aquí, prevalen els personatges.

 

 

La posada en escena i la fotografia, amb el clàssic efecte granular dels 70 i 80, li dóna un aire de film clàssic (tant trobat a faltar pels més puristes, tot i no haver estat rodada en format pel·lícula de 35 o 65 mm, d’aquí la importància de la fotografia en un film), i no d’un llargmetratge ultra nítid de porus, maquillatge i disfressa acabada de cosir com estem acostumats a veure. Aquí la ciutat juga un paper important i Phillips utilitza el referent d’Scorsese Taxi Driver per plasmar tant una ciutat decadent com la decadència del mateix personatge (potser des de Seven que tampoc veiem una ciutat amb tanta personalitat lúgubre i perillosa). Les panoràmiques, al mateix temps, ajuden a crear sensació d’èpica. Ens recorden que tot i parlar d’un personatge molt humà, la història és gran, un món de còmic, d’herois i malvats; la grandiositat d’un clímax als carrers de Gotham i l’enllaç subtil cap als superherois ho demostren.

 

 

Així doncs, acostumats a poders plens de clixés, humor sobresaturat i efectes especials generats per ordinador fins a les celles, on poca realitat es plasma dins les seves possibilitats, Joker és un film de còmic artístic, natural, minuciós i perfectament executat. Et fa tocar de peus a terra i el que és més, un pot arribar a sentir empatia per un tipus de personatge que últimament el cinema i la televisió tracta amb més èmfasi i profunditat, fins al punt que ja no queda clar qui són realment els malvats de la funció. Amb els temps convulsos que corren, el missatge de Joker, tot i està ambientada a principis dels vuitanta, és més vigent que mai.

La banda sonora és exquisida. Des de la selecció musical (s’agraeix, i molt, utilitzar clàssics musicals com Frank Sinatra, The Who, The Animals o Jimmy Durante i no el soroll modern que ens tenen acostumats alguns films per fer-ne propaganda), fins a la partitura de la islandesa  Hildur Guðnadóttir (de tocar el cello a Sicari, The Revenant o L’arribada, a compondre una partitura penetrant), que juga amb les emocions, els estats d’ànims, la ciutat i els clímaxs amb una destresa impecable. És angoixant, colpidora i pertorbadora, com la decadència del personatge.

Joker és políticament incorrecte, d’això també n’hem sentit a parlar (tal com es va comentar en l’anterior crítica del film que vàrem publicar). Però, i si és aquí on rau la genialitat del guió i l’èxit del film, que sap transmetre les pors reals de cadascú i ens mostra societats que van ser però que encara són? Mentre siguem capaços d’aprendre dels errors i intentar canviar conductes en el present, quin mal hi ha en mostrar en un film la veritat de totes les realitats? Observem ara films provocadors del passat que actualment són obres d’estudi, films de culte, referents mundials. Són aquells que van ser valents, que mostraven les realitats tal com eren, futurs devastadors. Un film no deixa de ser una peça d’art. I tots sabem que molt d’art sorgeix del dolor i el sofriment. Massa ja fan les societats per fer-nos amagar el cap sota l’ala fins que arriba un Joker i desperta consciències. Perquè doncs no podem considerar Joker com una obra d’art que plasma un moment, una societat, una lluita, real, com la vida mateixa? Si societats, crítics i persones influents de correcció política la critiquen, és que Joker ha fet alguna cosa bé.

I després tenim a Joaquin Phoenix, amb una de les actuacions més impactants dels últims anys. És increïble com es fa seu el personatge i com plasma a la perfecció cada estat d’ànim i cada experiència. Phoenix aporta a la malaltia mental un enfocament real, colpidor, i la seva decadència està perfectament executada gràcies també al fantàstic desenvolupament. No és fàcil seguir un film amb un personatge central que ho engloba quasi tot i no caure en l’avorriment o la pesantor. Phoenix condueix la història de manera magistral al mateix temps que Phillips ajuda amb la direcció, amb escenes mesurades (una gran edició), diferents clímaxs que et mantenen expectant i secundaris de luxe que aporten pinzellades de genialitat als colors del rostre de Joker.

“Les rialles de Joker són desconcertants, els seus balls extravagants, els seus actes esfereïdors, una manera de deslliurar-se dels turments interiors”

Joker, ja fa dies que ha entrat dins el grup selecte de les 100 pel·lícules que han recaptat més a tot el món (i pujant). Potser no seria notícia actualment, ja que molt cinema comercial (i buit) dels últims anys entra dins aquesta llista any rere any. Però estem parlant de què Joker està classificada R (restringida als menors d’edat, el que ve a ser no recomanada als menors de 18 anys aquí, o els 17 dels Estats Units, però això ja és un altre tema de debat), del qual ja se n’ha convertit el número 1. El seu pressupost de 55 milions no és res comparat amb les grans franquícies. Els seus més de 850 milions de benefici no són cap broma, cosa que la maquinària cinematogràfica americana ja ha començat a moure fitxa.

 

 

Una continuació ja està en marxa, i es comenta que després d’enfocar el descens del personatge cap a la follia, una segona part podria mostrar amb tota probabilitat l’ascens de Joker per convertir-se en el gran criminal que és. Ja han aparegut els detractors que claudiquen deixar estar sola aquesta petita meravella. Però jo em pregunto, perquè no donar-li una altra oportunitat? El final crida a crits seguir amb la història. En vols més, vols saber cap on es dirigeix aquest gran personatge de riure fàcil, cap a on camina aquesta Gotham lúgubre i infeliç. Clar que la jugada pot sortir malament, però és que també pot sortir bé. Què hagués passat si s’haguessin quedat amb un sol film sagues reconegudes? Doncs que no tindríem segones parts considerades iguals o millors que les seves predecessores. Així de simple.

Joker se’n riuria de tot això. Segur.

Valoració ★★★★★

—————–
Carles Vilar