[Crítica 1] “Star Wars: L’ascens de Skywalker”, JJ Abrams aconsegueix la total redempció, ara sí

 

[Article lliure d’spoilers] Star Wars: L’ascens de Skywalker era un repte majúscul, en això tots estem d’acord. Haver de culminar la història de la família Skywalker no era una tasca fàcil, i menys en el sector del cinema comercial, on s’està obligat a agradar al màxim d’espectadors possibles. El seu productor, guionista i director J.J. Abrams, conjuntament amb el seu equip de producció, finalment ha estat a l’altura del moment, i de les exigències, oferint-nos un final brillant, capaç de reenganxar a tots els fans que se sentien enganyats amb la gran majoria d’entregues posteriors a la trilogia original.

 

 

No oblidem que J.J. Abrams després de l’èxit del primer film va ser el primer a abandonar aquesta última trilogia en veure un calendari titànic de tres estrenes en cinc anys, un pla totalment inamovible per Disney i Lucas Arts, més centrats en la recaptació econòmica que no en oferir un producte ben acabat. Aquestes presses van ser les responsables del seu adéu, i segurament, siguin la causa de tot el que no acabi d’estar ben pensat, rodat o muntat per explicar-nos adequadament la història de Rei i Kylo. Segurament amb més temps de marge el guió de Star Wars: L’ascens de Skywalker hauria estat més consistent, però el treball de fotografia, escenografia, banda sonora i efectes visuals d’aquest últim film supera tot el que hem vist fins ara com ara en aquesta saga.

J.J. Abrams juga a guanyar, no a la recerca de la glòria, i per a això utilitza amb indubtable perícia un arsenal de recursos, començant per dues joves estrelles que suporten el pla curt i l’espasa llarga: Daisy Ridley i Adam Driver. Star Wars: L’ascens d’Skywalker ofereix, per altra banda, una interessant dualitat: és plena de picades d’ullet per als fans i, alhora facilita el seu enteniment als novells o públic ocasional. Ni el més ignorant de l’univers concebut per George Lucas es pot arribar a perdre en aquest film. Sempre apareix algun personatge que explica el que ha passat o el que està a punt de passar. Són trucs criticables, encara que ben utilitzats.

 

 

140 minuts de metratge que acaben amb un festival arrasador, tan inversemblant com sempre, per sortir de la sala amb la sensació que l’emoció que sentim de nens segueix estant justificada. Tot és inversemblant, però té sentit. Els missatges són els de tota la vida, bàsics i d’eficàcia provada en aquest camp de somnis que és el cinema com a espectacle.