“Ad Astra”, una obra quasi mestra de ciència ficció espacial

 

Ad Astra és l’últim treball del director James Gray i la seva primera incursió en la ciència-ficció, de la mà de Brad Pitt, Tommy Lee Jones, Donald Sutherland, Liv Tyler i Ruth Negga.

Aquesta fantàstica pel·lícula de ciència-ficció espacial al més pur estil Gravity, Interstellar o The Martian, ens trasllada a un futur pròxim, en el que la humanitat ha avançat en el camp aeroespacial, permetent els viatges comercials a la Lluna i poder disposar de bases estables per al desenvolupament de la vida humana  al planeta Mart. Brad Pitt és Roy McBride, el protagonista, un enginyer espacial fill d’un dels astronautes més importants de la història, que va partir quan ell era un adolescent en un ambiciós viatge per descobrir vida més enllà del Sistema Solar i mai va arribar a tornar.

 

 

Ad Astra no és una pel·lícula d’acció, és un viatge a l’espai capaç de transmetre gran riquesa de sensacions a l’espectador, amb un fil argumental sentimental que ens parla de la relació turbulenta entre pare i fill, Pitt i Lee Jones. La seva banda sonora és realment espectacular, i juga un paper força important en la profunditat psicològica del film, en especial per peces musicals com Max Richter i el seu Dream 11, o el Says de Nils Frahm (que fins i tot supera qualsevol peça de la BSO de Hans Zimmer a Interstellar, paraules majors, ho sabem). Si a això li sumem una sòbria i minimalista posada en escena amb un treball de fotografia realment brillant, i gran cura en tots els elements en pantalla que acompanyen la pausa i tranquil·litat del film, ens trobem davant del que podria ser la segona o tercera gran pel·lícula de l’espai dels últims anys.

Si tot és perfecte, per què Ad Astra no és una obra mestra? Doncs perquè falla en el fil argumental, que se centra de forma radical en la relació pare-fill, caient en un tòpic massa característic i repetit fins a no poder més en el cinema produït als Estats Units, els errors del pare que afecten el fill. És molt difícil en un film cinematogràfic que l’espectador senti simpatia per la història humana dels personatges si tot just els acaba de conèixer, una feblesa que s’accentua quan decau el ritme ja de per si pausat de la pel·lícula, provocant frustració i distanciament en l’espectador.